FINAL DE TRAJECTE

En aquesta vida, tot té un final. Fins i tot allò que semblava més indiferent al pas del temps. Gairebé 40 anys després, una aliança de partits d’extrema dreta pot fer saltar el Partit Socialista del govern andalús.
Com s’ha arribat fins aquí? Hi ha una sèrie de motius:

En aquests quaranta anys, i malgrat les quantitats ingents de diners arribats des de l’administració estatal i dels fons de cohesió europeus, Andalusia ha estat incapaç de sortir de la cua d’Europa pel que fa a atur i fracàs escolar, entre altres xacres. Per altra banda, sota el paraigua del clientelisme socialista, les polítiques de subsidis sovint han degenerat en escàndols de corrupció i malbaratament de diners públics de dimensions gegantines.

I durant la campanya electoral, en lloc de proposar solucions per tal de treure Andalusia de la seva gravíssima situació social i econòmica, l’únic element transversal a tots els partits ha estat la situació a Catalunya. I, igual que a Catalunya, els socialistes s’han dedicat a fer seguidisme dels partits del 155, i el PSOE no ha tingut cap escrúpol a l’hora de culpar Catalunya de tots els seus mals.

Però si es tractava d’apostar per l’anticatalanisme, molts votants han preferit buscar l’original en lloc d’una mala fotocòpia, i han triat Ciudadanos, el PP o Vox. I dins d’aquests tres, l’oferta de Vox, més nova, i amb un programa electoral que incloïa mesures dràstiques contra les polítiques d’igualtat, la memòria històrica, els homosexuals o els immigrants, així com la recuperació de Gibraltar (!) ha resultat irresistible per a alguns votants excessivament indefensos, que han comprat aquesta oferta tan irresistible a individus com ara:

Francisco Serrano Castro, candidat a la Presidència de la Junta d’Andalusia, que al seu perfil de twitter s’auto-presenta com a “magistrat en excedència” – per no dir inhabilitat per prevaricació. O Javier Ortega Smith, secretari general, que afirma que els afusellaments franquistes eren afusellaments “sense odi, amb amor”. O Santiago Abascal, president, que des dels 23 anys s’ha arrossegat per diferents parlaments i institucions com a càrrec electe del PP o en canongies diverses on, durant alguns anys, guanyava més diners que el President del Govern espanyol.

Contra això, què ha plantejat el Partit Socialista? Doncs ben senzill: continuïtat, un silenci escandalós sobre les seves responsabilitats en els centenars de milions d’euros desapareguts en el cas ERE i, per no ser menys que la competència, aquell punt d’anticatalanisme que Susana Diaz no té cap intenció ni ganes d’evitar.

A casa nostra, el PSC no va tenir cap escrúpol a l’hora d’anar del bracet de Ciudadanos, PP i VOX en manifestacions i multitud d’actes. El Partit socialista va votar i aplaudir l’aplicació de l’article 155 al senat, perquè anar contra el procés d’independència de Catalunya ho justificava tot. Ara s’escandalitzen de que la ultradreta hagi aconseguit assaltar el govern andalús. Llàstima que no haguessin vist durant tot aquest temps que el feixisme que han estat blanquejant acabaria devorant-los.

I aquesta crisi de credibilitat democràtica, juntament amb les mancances judicials que ja està veient tot el món, i la crisi del deute públic, on ningú sap com es pagaran les pensions el 2019, ens porta un missatge inequívoc: s’està enfonsant un sistema. Unes institucions policials, polítiques i judicials sovint heretades del franquisme i que encara avui no es poden fiscalitzar.

L’estructura està podrida i ja no es tracta de reformar res. L’edifici s’enfonsa. Sense remei.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i mostrarli publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l\'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús.    Veure
Privacidad
Aneu a la barra d'eines