Avui dia tothom té clar que tenir un habitatge digne és un dret fonamental tal i com diu l’article 25.1 de la Declaració Universal dels Drets Humans, concretament: Tota persona te dret a un nivell de vida que asseguri, per a si i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica … A casa nostra, tant la Constitució com l’Estatut d’Autonomia fonamenten i reconeixen plenament aquest dret. La Constitució articula que els poders públics i les lleis han de ser suficients per poder exercir-lo. Però malauradament no gaudeix de l’entorn suficient ni adequat per poder ser efectiu. A la pràctica, l’accés a l’habitatge és troba immers en el mercat de la compravenda o bé del lloguer essent les principals vies d’accés. Si el dret a l’habitatge només es pot fer efectiu a través del mercat immobiliari, no podem parlar, doncs de llibertat d’accés, sinó que en un context de mercat lliure, l’habitatge s’ha convertit en un actiu d’inversió amb un nivell de preus extremadament alt, excloent-hi l’accés a una gran quantitat de persones. Si a més, hi afegim les darreres crisis, fan que cada vegada augmentin més les desigualtats i l’esforç que ha de fer una persona o grup de persones per a adquirir o llogar un habitatge.
Una de les conseqüències de tot això és la creixent ocupació il·legal delinqüencial, que és un greu problema que fa la vida impossible als veïns que la pateixen i que provoca un sentiment d’impotència a nivell d’ajuntaments perquè no existeixen eines per a restablir la convivència. Sovint les ocupacions són coordinades per màfies que s’aprofiten d’uns immobles que saben que el propietari no farà res perquè en molts casos són immobles d’entitats financeres, fons especulatius, la SAREB, o persones jurídiques considerades grans tenidors. Aquests propietaris no actuen judicialment i es desentenen dels problemes que generen les ocupacions.
A banda també existeixen usurpadors d’habitatges que han convertit l’ocupació en un negoci, minvant el dret de les persones vulnerables a adquirir un habitatge social i a la voluntat de les administracions de garantir la convivència i facilitar instruments per a resoldre la situació. És per això que, des de Junts per Catalunya, fem una crida als tribunals de justícia i a la fiscalia de Catalunya perquè implementin i apliquin, com ja fan a altres llocs de l’Estat, protocols que permetin uns tràmits ràpids i efectius per a desallotjar l’immoble ocupat il·legalment que generi greus problemes de convivència.
Algunes d’aquestes demandes són: Donar eines als alcaldes i comunitats de propietaris per acabar amb l’ocupació d’immobles ( pisos, finques, naus,…) que provoquen greus problemes de convivència en l’entorn i generen alarma social entre els veïns i impulsar la modificació del V Codi Civil de Catalunya, relatiu als drets reals per a facultar a ajuntaments i comunitats que puguin instar judicialment les desocupacions.
Destinar a habitatge social els immobles recuperats per fer front a l’emergència de manca d’habitatge, a banda d’incrementar ajuts per evitar que la gent es trobi en aquesta situació.
I també cal modificar lleis com la llei 7/1985 Reguladora d eles Bases del Règim Local per a possibilitar que els ajuntaments puguin tenir instruments per a intervenir contra efectes perjudicials a la seguretat i convivència ciutadanes o la pròpia llei d’enjudiciament Criminal introduint alguna mesura de petició cautelar de desallotjament quan sigui necessari. Sense oblidar la també imprescindible modificació de la llei d’Habitatge de Catalunya per poder destinar els habitatges desallotjats a habitatges socials per a famílies vulnerables.
Finalment, deixo unes dades perquè us pugueu fer una idea de com van les coses: el 50% de les ocupacions il·legals de l’estat corresponen a Catalunya. A finals del 2011 a casa nostra hi havia 1.336 ocupacions il·legals, a finals del 2021 eren 7.345 i es preveu que durant aquest 2022 hagin augmentat un 22% més. Per tant, es tracta d’un problema real, amb implicacions diverses i molts punts de vista, però existeix i s’ha d’actuar.

Esther Font. Regidora i Responsable de Política Municipal de Junts per Castellar

 

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i mostrarli publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l\'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús.    Veure
Privacidad